Durant dècades, el cinema de Hollywood va ser el que va establir els estàndards a seguir dins del setè art. Els directors francesos van adquirir els coneixements cinematogràfics veient les pel·lícules que arribaven d'Amèrica del Nord, per després trencar amb totes les seves regles.

​

El desenvolupament narratiu, no era lineal, com es venia fent en el cinema tradicional, sinó que moltes vegades es muntaven les pel·lícules en capítols, com si es tractés d'una obra literària.

​

Aquestes són les característiques més destacades d'aquest moviment:

​

​

• Rodar en localitzacions reals

 

Els directors preferien rodar en localitzacions reals per donar-li més realisme a la cinta. Per altra banda, la llum natural aporta un toc natural i realista a la cinta. 

​

​

• Ús dels diàlegs improvisats

 

A les cintes de la Nouvelle Vague, era freqüent que el director introduís diàlegs improvisats dels actors. Amb això es volia obtenir una espontaneïtat cap a l'espectador, deixant que l'escena fluís per si sola de manera natural.

​

​

• Produccions de baix pressupost

​

La inversió que es feia al cinema en aquells anys era molt baixa, el que generava moltes complicacions als creadors, per a finançar les pel·lícules que volien rodar. El 1957, la televisió va començar a ser cada vegada més popular, per tant, l'assistència als cinemes va patir una disminució dràstica. La manca de mitjans, podria considerar-se en part responsable que sovint els creadors haguessin de veure forçats a ser inventius, i això va fer que hi hagués moltes innovacions estilístiques dins el cinema francès.

​

​

• So en directe

 

El so en les pel·lícules de la Nouvelle Vague també es gravava en directe, el que era poc habitual en el cinema. Si parem prou atenció, podem diferenciar diverses escenes que s'escolten amb un so fort i altres en una manera més suau. També, quan dos personatges parlaven al mateix temps, el so tendia a barrejar-se amb la música de fons o amb el so de l'entorn. Els directors no solien fer moltes correccions en aquest àmbit.    
 

​

• Càmera sense trípode

​

Quan estem veient una pel·lícula de la Nouvelle Vague, podem observar que diverses escenes es veuen tremoloses o inestables. Això es devia, a que els directors no utilitzaven el trípode, ja que d'aquesta manera s'aconseguia una major flexibilitat a l'hora de rodar un pla. Aquesta tècnica també permetia al director realitzar un pla de més durada, en la qual la càmera seguiria als personatges durant tota l'escena. 

​

És més fàcil per al director l'ús d'aquesta tècnica, ja que al ser un espai tan petit, els moviments que pot realitzar la càmera es veuen molt limitats, per la qual cosa resulta més pràctic l'ús de la càmera en mà. Aquest recurs va arribar a ser una de les característiques de la Nouvelle Vague més icòniques, i que encara segueix perdurant en l'imaginari fílmic col·lectiu.

​

​

• Ús del pla seqüència

 

L'ús del pla seqüència, també és una de les principals característiques de la Nouvelle Vague. Aquesta tècnica consisteix en el fet que la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant prolongat.